Tres Tristos Textos (TTT) és un bloc de suport per a l'estudiant de Valencià: Llengua i literatura de batxiller que, malgrat estar dedicat a l'estudi dels textos, també és la plataforma per a l'organització de la docència i l'ajuda a l'alumne en el seu treball diari.
dilluns, 3 de novembre del 2008
Història de la llengua
Podeu publicar ací els vostres resums d'història de la llengua. Recordeu que cal revisar a fons els textos abans de publicar-los.
NAIXEMENT I EXPANSIÓ (S.VIII-XIII): El llatí vulgar va evolucionar de maneres diferents a cada territori.
Quan va tindre accès a l'escriptura, es distancià tant de la llengua culta que aquesta era incomprensible per al poble.
Hi ha un període on només trobem glosses i juraments feudals escrits en un llatí molt catalanitzat anomenat preliterari.
Després trobem textos al S.XII: -De caràcter legal (per regularitzar la vida social i administrativa). -De caràcter religiòs (per la necessitat de predicar la llengua del poble.
Ramon Llull, creador de la prosa literària, va representar la primera normalització lingüística. El catala literari gaudia d'una uniformalitat encara no assolida pels altres llengües romàniques.
Als finals del S.XIII, la llengua comença a encarregarse dels àmbits on estava el llatí, excepte el formal. Aquesta repartició es diu diglòssia literària.
ESPLENDOR I NORMALITAT (S.XIV-XV): Jaume I va crear la Cancelleria Reial on va disposar que tota la documentació de València fóra redactada en romanç. D'aquesta manera es va oficialitzar la llengua del poble i impulsar-ne l'ús en els àmbits propis del llatí.
Ausiàs Marc, abandonà el provençal. La burguesia inverteix en cultura i participa en la vida literària i instl·la impremtes.
Com a conseqüència de la importància de València al S.XV, el cancelleresc es valencianitza.
PROCÉS DE SUBSTITUCIÓO (S.XVI-XVII): L'entronització dels Trastàmara (dinastia castellana) i la unió amb castella, fa que l'aristocràcia es castellanitze i l'esglèsia s'incline pel castellà.
La llengua torna a sofrir una situació de diglòssia, però ara sense bilingüisme. Van repartir-se els gèneres atenent al prestigi social; una minoria selecta coneixia el castellà, mentre que el poble el català.
La Cancelleria Reial es va diluir en administracions de cada virregnat. Açò comportà la dialectització i la sensació de parlar llengües diferents.
EL procés de substitució va culminar amb la prohibició de la llengua en els decrets de Nova Planta promulgats per Felip V.
RECUPERACIÓ (S.XIX): Amb la Il·lustració i la recuperació econòmica dela burguesia, va començar la recuperació de la llengua i la Renaixença.
El Castellà és l'única llengua oficial de l'Estat, per tant, la nostra llengua es troba en una minorització lingüística.
La Renaixença planteja una polèmica al voltant de la llengua literària per no tindre una normalització única.
Els partidaris de la llengua acadèmica pensaven en l'estudi dels nostres clàssics, però s'allunyava de la col·loquial.
Els partidaris de la llengua que ara es parla, pretenien consagrar-la amb castellanisme i vulgarismes. Aquesta va tindre més seguidors.
NAIXEMENT I EXPANSIÓ DE LA LLENGUA (S. VIII – XIII). Les invasions germàniques provocaren la fragmentaciò del llatí vulgar, que evolucionà de manera diferent en cada territori. Aquest procés culminà en l´accés de les llengües romàniques a l´escriptura. Els textos més antics conservats en la nostra llengua són del segle XII: De caràcter legal, per la necessitat de regular la vida social i administrativa. De caràcter religiós, per a predicar en la llengua del poble. A l´època preliterària només trobem glosses i juraments escrits en un llatí molt catalanitzat, que demostraven l´existència de la llengua des del segle VIII. El creador de la prosa catalana va ser Ramón Llull, l´obra del qual va suposar la primera normativització de la nostra llengua. A finals del segle XIII, nostra llengua comença a ocupar àmbits reservats fins aleshores al llatí.
ESPLENDOR I NORMALITAT (S. XIV – XV). Jaume I el Conqueridor va crear la Cancelleria Reial, disposant que tota la documentació judicial del Regne de València fora redactada en romanç. La influència d´aquest organisme va arribar a canviar el llenguatge i l´estil dels documents oficials fins a convertir-lo en un estándard administratiu. Va oficialitzar la llengua del poble i va impulsar l´ús en àmbits lingüísticsfins aleshores patrimoni del llatí. El català arribà a una situación de plena normalitat al segle XV. La burgesia emergent va promoure la cultura catalana. Com a conseqüència del protagonisme de la València del segle XV, l´estàndard cancelleresc es va valencianitzar.
PROCÉS DE SUBSTITUCIÓ (S. XVI – XVII). Al segle XV havia contemplat dos fets decisius en el procés de la substitució lingüística: 1. L ´entronització dels Trastàmara, que provocà la paulatina castellanització de l´aristocràcia i la unió amb Castella. 2. El paper de l´església que s´incliná pel castellà a finals del segle XVI. Les dues llengües representaven un distintiu social: només una minoría selecta coneixia també el castellà, mentre que el poble únicament coneixia el català. Pel que fa a la literatura, la nostra llengua es va especialitzar en els gèneres populars, mentre que era desplaçada pel castellà en els gèneres cultes. Cada llengua te una situación social diferent. El punt culminant d´aquesta situación es produeix amb la prohibició de la llengua arran dels decrets de Nova Planta promulgats per Felip V.
CAP A LA RECUPERACIÓ (S. XIX). El segle XVIII va ser l´època de la Il•lustració i de l´inici de la recuperació económica de la burgesia, que va tornar a invertir en cultura. L´esperit il•lustrat i les apologies en defensa de la nostra llengua són l´inici de la recuperació i un avanç de la Renaixença. La Renaixença, dons, representa la recuperació de la llengua per a la creació literària culta. Però la nostra llengua que seguia prohibida, es trobava en una situació de minorització lingüística. La renaixença plantejà una polèmica al voltant de la llengua literària, com a consequència de no tindre una normativització única per a tots els parlants. La polémica es centrà en quin model de llengua calía basar-se: la llengua “acadèmica” o la llengua “que ara es parla”. Els partidaris de la llengua acadèmica pensaven que la millor opció era l´estudi dels nostres clàssics. Per contra els partidaris de la llengua que ara es parla pretenien consagrar la llengua popular plena de castellanismes i vulgarismes sense cap intenció clara d´estandarització. Els jocs Florals foren la plataforma clau per a la recuperació de la llengua literària. Entre els poetes que hi participaven destacà Jacint Verdaquer, que va fondre les dues opcions. El segle XIX acaba amb el projecte de modernitzar la llengua conciliant les dues postures lingúístiques.
LA REVISTA TAULA DE LES LLETRES VALENCIANES I GENERACIÓ VALENCIANA DE 1930. La revista “Taula de les lletres valencianes ” va reflectir la producció literària que suposava la superació de la Renaixença al primer terç del segle XX, protagonitzada per jóvens escriptors que proposaven pressupostos estètics moderns. L´objectiu era la renovació literària. Carles Salvador fou un gran contribuidor a la normativitazció.
NORMATIVITZACIÓ A VALÈNCIA. Les normes de Pompeu Fabra (Congrés Internacional de la Llengua Catalana de 1906) també triomfaren entre els escriptors valencians, especialmente entre els de la generació de 1930. Éstes foren adaptades en una trovada a Castelló en 1932.
LES NORMES DE CASTELLÓ. Adolf Pizcueta va convocar tots els escriptors i intel•l3ctuals valencians a la revista “Taula de les lletres valencianes”, i hi proposava la unificació ortogràfica i normes comunes. Sota l´organització de la Societat Castellonenca de Cultura es van establir les normes que suposaven l´acceptació de la normativització de Fabra.
NAIXEMENT I EXPANSIÓ (S.VIII-XIII):
ResponEliminaEl llatí vulgar va evolucionar de maneres diferents a cada territori.
Quan va tindre accès a l'escriptura, es distancià tant de la llengua culta que aquesta era incomprensible per al poble.
Hi ha un període on només trobem glosses i juraments feudals escrits en un llatí molt catalanitzat anomenat preliterari.
Després trobem textos al S.XII:
-De caràcter legal (per regularitzar la vida social i administrativa).
-De caràcter religiòs (per la necessitat de predicar la llengua del poble.
Ramon Llull, creador de la prosa literària, va representar la primera normalització lingüística. El catala literari gaudia d'una uniformalitat encara no assolida pels altres llengües romàniques.
Als finals del S.XIII, la llengua comença a encarregarse dels àmbits on estava el llatí, excepte el formal. Aquesta repartició es diu diglòssia literària.
ESPLENDOR I NORMALITAT (S.XIV-XV):
Jaume I va crear la Cancelleria Reial on va disposar que tota la documentació de València fóra redactada en romanç.
D'aquesta manera es va oficialitzar la llengua del poble i impulsar-ne l'ús en els àmbits propis del llatí.
Ausiàs Marc, abandonà el provençal. La burguesia inverteix en cultura i participa en la vida literària i instl·la impremtes.
Com a conseqüència de la importància de València al S.XV, el cancelleresc es valencianitza.
PROCÉS DE SUBSTITUCIÓO (S.XVI-XVII):
L'entronització dels Trastàmara (dinastia castellana) i la unió amb castella, fa que l'aristocràcia es castellanitze i l'esglèsia s'incline pel castellà.
La llengua torna a sofrir una situació de diglòssia, però ara sense bilingüisme. Van repartir-se els gèneres atenent al prestigi social; una minoria selecta coneixia el castellà, mentre que el poble el català.
La Cancelleria Reial es va diluir en administracions de cada virregnat. Açò comportà la dialectització i la sensació de parlar llengües diferents.
EL procés de substitució va culminar amb la prohibició de la llengua en els decrets de Nova Planta promulgats per Felip V.
RECUPERACIÓ (S.XIX):
Amb la Il·lustració i la recuperació econòmica dela burguesia, va començar la recuperació de la llengua i la Renaixença.
El Castellà és l'única llengua oficial de l'Estat, per tant, la nostra llengua es troba en una minorització lingüística.
La Renaixença planteja una polèmica al voltant de la llengua literària per no tindre una normalització única.
Els partidaris de la llengua acadèmica pensaven en l'estudi dels nostres clàssics, però s'allunyava de la col·loquial.
Els partidaris de la llengua que ara es parla, pretenien consagrar-la amb castellanisme i vulgarismes. Aquesta va tindre més seguidors.
NAIXEMENT I EXPANSIÓ DE LA LLENGUA (S. VIII – XIII).
ResponEliminaLes invasions germàniques provocaren la fragmentaciò del llatí vulgar, que evolucionà de manera diferent en cada territori. Aquest procés culminà en l´accés de les llengües romàniques a l´escriptura.
Els textos més antics conservats en la nostra llengua són del segle XII:
De caràcter legal, per la necessitat de regular la vida social i administrativa.
De caràcter religiós, per a predicar en la llengua del poble.
A l´època preliterària només trobem glosses i juraments escrits en un llatí molt catalanitzat, que demostraven l´existència de la llengua des del segle VIII.
El creador de la prosa catalana va ser Ramón Llull, l´obra del qual va suposar la primera normativització de la nostra llengua.
A finals del segle XIII, nostra llengua comença a ocupar àmbits reservats fins aleshores al llatí.
ESPLENDOR I NORMALITAT (S. XIV – XV).
Jaume I el Conqueridor va crear la Cancelleria Reial, disposant que tota la documentació judicial del Regne de València fora redactada en romanç.
La influència d´aquest organisme va arribar a canviar el llenguatge i l´estil dels documents oficials fins a convertir-lo en un estándard administratiu. Va oficialitzar la llengua del poble i va impulsar l´ús en àmbits lingüísticsfins aleshores patrimoni del llatí.
El català arribà a una situación de plena normalitat al segle XV. La burgesia emergent va promoure la cultura catalana.
Com a conseqüència del protagonisme de la València del segle XV, l´estàndard cancelleresc es va valencianitzar.
PROCÉS DE SUBSTITUCIÓ (S. XVI – XVII).
Al segle XV havia contemplat dos fets decisius en el procés de la substitució lingüística:
1. L ´entronització dels Trastàmara, que provocà la paulatina castellanització de l´aristocràcia i la unió amb Castella.
2. El paper de l´església que s´incliná pel castellà a finals del segle XVI.
Les dues llengües representaven un distintiu social: només una minoría selecta coneixia també el castellà, mentre que el poble únicament coneixia el català.
Pel que fa a la literatura, la nostra llengua es va especialitzar en els gèneres populars, mentre que era desplaçada pel castellà en els gèneres cultes. Cada llengua te una situación social diferent.
El punt culminant d´aquesta situación es produeix amb la prohibició de la llengua arran dels decrets de Nova Planta promulgats per Felip V.
CAP A LA RECUPERACIÓ (S. XIX).
El segle XVIII va ser l´època de la Il•lustració i de l´inici de la recuperació económica de la burgesia, que va tornar a invertir en cultura. L´esperit il•lustrat i les apologies en defensa de la nostra llengua són l´inici de la recuperació i un avanç de la Renaixença.
La Renaixença, dons, representa la recuperació de la llengua per a la creació literària culta. Però la nostra llengua que seguia prohibida, es trobava en una situació de minorització lingüística.
La renaixença plantejà una polèmica al voltant de la llengua literària, com a consequència de no tindre una normativització única per a tots els parlants. La polémica es centrà en quin model de llengua calía basar-se: la llengua “acadèmica” o la llengua “que ara es parla”.
Els partidaris de la llengua acadèmica pensaven que la millor opció era l´estudi dels nostres clàssics. Per contra els partidaris de la llengua que ara es parla pretenien consagrar la llengua popular plena de castellanismes i vulgarismes sense cap intenció clara d´estandarització.
Els jocs Florals foren la plataforma clau per a la recuperació de la llengua literària. Entre els poetes que hi participaven destacà Jacint Verdaquer, que va fondre les dues opcions.
El segle XIX acaba amb el projecte de modernitzar la llengua conciliant les dues postures lingúístiques.
LA REVISTA TAULA DE LES LLETRES VALENCIANES I GENERACIÓ VALENCIANA DE 1930.
La revista “Taula de les lletres valencianes ” va reflectir la producció literària que suposava la superació de la Renaixença al primer terç del segle XX, protagonitzada per jóvens escriptors que proposaven pressupostos estètics moderns. L´objectiu era la renovació literària.
Carles Salvador fou un gran contribuidor a la normativitazció.
NORMATIVITZACIÓ A VALÈNCIA.
Les normes de Pompeu Fabra (Congrés Internacional de la Llengua Catalana de 1906) també triomfaren entre els escriptors valencians, especialmente entre els de la generació de 1930. Éstes foren adaptades en una trovada a Castelló en 1932.
LES NORMES DE CASTELLÓ.
Adolf Pizcueta va convocar tots els escriptors i intel•l3ctuals valencians a la revista “Taula de les lletres valencianes”, i hi proposava la unificació ortogràfica i normes comunes. Sota l´organització de la Societat Castellonenca de Cultura es van establir les normes que suposaven l´acceptació de la normativització de Fabra.